Només el País Basc se salva. Allà l’atur és de la meitat que la resta d’Espanya. Des del principi els bascos van rebutjar retallar en educació i prestacions socials. Madrid, amb la seva presidenta, Esperança Aguirre, que sembla que ens tractés a tots com a imbècils, ha acabat en el vagó de les comunitats que a més d’incomplir han mentit sobre la seva solidesa econòmica. Aquest és el dilema també per a Alaior. Optar per la serietat, el compromís, la confiança, la solidaritat com els bascos, o fer-ho per la frivolitat, l’individualisme, el campi qui pugui i el desastre.
Si els alaiorencs optam per anar a comprar a Maó en comerços que tenen la seves centrals en altres províncies, pot semblar que per un menor preu d’alguns productes, i sense tenir en compte la metzina, obtenim un benefici. És aparent. Cal comptar, tots els productes correctament, la metzina i l’ús del vehicle. Després cal afegir que l’IBI d’aquelles botigues servirà a l’Ajuntament de Maó. Que els empleats ocupats en aquells comerços també paguen IBI a Maó. Que estam afavorint que tenguin feina ciutadans que majoritàriament contribuiran i consumiran a Maó i no a Alaior. Que l’IVA i la resta d’imposts que paguin les empreses forasteres es pagaran en una altra província.
Si moltes persones fan igual. Què passarà? Els comerços locals posaran a l’atur conciutadans, companys i amics nostres. Aquests generaran manco activitat, demandaran manco productes i manco serveis, per tant, rebotirà en menys feina per a altres conciutadans. Si l’Ajuntament i la Comunitat reben manco doblers per menor participació en els imposts ciutadans, lògicament no podran ni invertir ni mantenir llocs de treball i acabaran també acomiadant. Augmentaran les quotes o les taxes municipals, i per anar a l’escoleta o a fer gimnàstica al poli s’haurà de pagar molt més que el suposat estalvi d’anar a comprar a Maó.
Per tant, compte amb l’efecte papallona, en economia local pot acabar que els suposats 150 euros anuals estalviats comprant a Maó es convertesquin per a la gran majoria en una pujada de l’escola de música, de la gimnàstica de manteniment, de l’IBI local i de les taxes de fems que suposin 700 € i compte que qualcú no acabi perdent la feina o la clientela i els 150 euros estalviats li suposin 18.000 € de salari anual.
Els alaiorencs hauríem de ser un poc més llestos. Estic convençut que a Ferreries, la seva solidaritat intel·ligent no els farà perdre possibilitats en favor de cap altre poble. Per sortir de la crisi necessitam confiar en la gent propera. Que li vagi bé a molts vesins és una gran possibilitat per a mi. Així que comptin amb el meu consum i que els meus imposts jugaran a favor nostre i no d’altres. El que acaba traient de la crisi són els valors, no la salvatgia. Que ho demanin als bascos, que donen una lliçó rere una altra.
Anselm Barber, Juny 2012
