Mil·lèsimes de drama contra el poble o mil·lèsimes de sentit.
( Com la granota que s’escalda a poc a poc).
Anselm Barber Luz.
Una granota en contacte de l’aigua calenta reacciona fugint. Una granota dins aigua freda que es vagi escalfant s’hi adapta fins que s’escalda i mor.
Cada vegada hi ha més diferència entre els doblers disponibles per a les famílies normals i els que acapara la minoria rica. Ja ho havíem vist en la història, només canvia el mecanisme.
L’actual? Es tracta d’aconseguir que la competitivitat s’entengui malament, que es reduesqui tot criteri al preu aparent. Que la massa posi la fe en el preu més barat. Després, rebaixar els salaris fins el punt just abans de la rebel·lió. Abaratir també els preus de les primeres matèries com si fossin quasi de franc. És a dir, que malvisqui el màxim de gent perquè el cost sigui prou baix, afegir un petit benefici que multiplicat pel control d’un sector gran del mercat es convertesqui en milions per a l’elit. Domesticats per la religió del tenir barat. És una evidència: segueixen guanyant milions i milions, a pesar de la crisi i que la majoria no arriba a final de mes. Miracle, miracle, dels llestos ? No, estafa a la massa de gent, que malviu i els engreixa. Qualcú acabarà demostrant els perjudicis en la salut, el medi ambient i la justícia econòmica.
La malaltia s’estén. El producte local i la botiga del poble fan nosa. No els basta el salari robat, ni el recurs rebentat, també volen el consum dels pobres. Xuclar els doblers de les famílies de tots els racons: colonitzar amb grans superfícies, amb franquícies i amb Amazon. Emportar-se tots els doblers que puguin, lluny. Aquí, les miques imprescindibles perquè l’aspiradora seguesqui funcionant.
Els pocs ingressos de les famílies els asseguren (tramposos), al mateix temps, que siguin feligresos fidels al preu barat. I el cicle es perpetua. El domini podria acabar en forat negre.
L’economia era i és un saber menor. Burros de noltros que li permetem regir el món. No és veritat que hagi estat sempre igual. Comandaven també la filosofia, l’ètica, la política, la religió.
Però hi ha un secret que mai no dominaran. Pertany a l’antropologia, i també al saber popular, a la gent que sap per vella i per sana d’esperit, a aquells que estan de tornada o de cantell d’aquesta fe actual. Quin és aquest secret? A poc a poc, arribar-hi no és barat, però és senzill.
No heu notat que cada vegada hi ha més gent amargada, fora de si? Abunda la buidor, el sense sentit, la blederia, la gent complicada, la soledat. Manquen espais i moments de sentir-se part d’alguna cosa. Cada espècie té un sentit, una essència, fruit de l’evolució de mil·lennis. El sentit humà és la sociabilitat, esser al costat dels altres. Els col·lectius amb índex de felicitat més alts no són els més rics de doblers, sinó els més rics en significats compartits.
Allò que és barat moltes vegades no és just. El barat pot ser robat. Allò que és savi és just. El just pot ser barat. Tot açò ho sabem. Però cada dia sacrificam unes mil·lèsimes del just en favor del barat. Creix el drama. Unes poques mil·lèsimes de calor augmenten el bull de l’aigua. Ens anam escaldant sense reaccionar, com la granota.
M’agrada comprar al preu just en els comerços locals de tota la vida. Especialment em fa content comprar a la Cooperativa San Crispín perquè sé que un dels proveïdors és en Biel, que brega amb el camp de Menorca. Sé que els fills d’una de les dependentes poden costejar-se l’escola de música i fer grup amb el meu nebot, perquè la Cooperativa paga millor que altres grans superfícies. Sé que venen la revista S’Ull de Sol on els alaiorencs ens comunicam les inquietuds socioculturals. Allà percep uns mil·lèsimes d’emoció que em connecten amb altres, com si l’esperit d’aquells sabaters fundadors, gent sana, se m’encomanàs.
