PER UN URBANISME OBERT.
En aquest país l’urbanisme és complex i enrevessat. No hem superat del tot la mentalitat medieval de tractar el territori com a feus, lluny de l’objectivitat i la llum de la mirada de la Il·lustració. Potser per açò l’urbanisme quan es complica té tendència a acabar en la foscor d’uns pocs despatxos, en el terreny on el poder dels mediocres té més possibilitats i on s’ha regat la corrupció. A l’urbanisme espanyol li fan por les portes obertes, que la claror i el contrast de mirades generin progrés com en altres sabers.
Excessives lleis i reglaments, estatals, autonòmics, municipals i successivament modificats. Per què? Perquè no hi ha llei que ho aclaresqui quan l’enfocament és errat.
L’urbanisme és una eina crucial per generar benestar col·lectiu i particular. Per tant, una eina de tothom i no exclusiva ( de facto) dels experts a qui convé tanta complexitat. Un entès, un expert de veritat, malda per fer senzill allò que ha de ser emprat per tothom.
Tractarem d’aquest àmbit però el que denunciaré s’estén també a altres camps de l’autoritat. A Espanya som dolents aplicant democràcia real. Elegim massa polítics que són pura superficialitat electoralista, sense bagatge (ara ja hem de desconfiar dels seus estudis), tral·larels que són fàcilment vulnerables davant l’expertesa d’alguns treballadors públics que fan de la seva ocupació un exercici de poder autoassignat, a vegades d’abús de poder claríssim. Als dos els fa nosa la mirada del públic, de la participació oberta en tots els processos, perquè se’ls acabarien les superficialitats d’uns i l’abús de poder dels altres.
Centrem-nos en l’urbanisme. Podríem explicar exemples concrets d’ara mateix però ho farem en general, per respecte. Sé que en la majoria de casos no hi ha complicació i que el sistema no hauria de fallar. Però encara ara hi ha massa casos conflictius. Molts d’ells resolts malament. Cada un pot generar una injustícia i una impotència imperdonables.
Els polítics s’han dedicat molts anys a tirar-se per la cara els informes tècnics negatius. La veritat és que davant el mateix fet s’han redactat informes contradictoris contínuament. Açò és normal en tots els camps del saber. Però sobrevalorats en urbanisme pels interessos en joc i la foscor regnant. Els pocs arguments d’alguns polítics han convertit els informes en míssils. Informes i informants esdevenen claus i poderosos per atacar i per protegir-se (ai! ara no sigui cosa que em pleguin decidint una cosa en contra d’un informe, després dels míssils balders que jo he emprat). De tal manera que qui mana, qui decideix, massa vegades és l’informe tècnic, per omissió de polítics conseqüents. L’arbitrarietat transferida d’uns als altres, dels elegits als contractats. Malament. I encara pitjor quan oblidam que molts d’aquests informes són obra de tècnics parcials, contractats a dit, o amb un accés circumstancial (bosses de treball sense contrast real de mèrits ni de capacitats de servei públic).
La llei és clara, abans i ara, són els representants elegits pel poble els que han de decidir. No pot ser d’altra manera. Els tècnics informen, adverteixen, proposen, il·lustren, però ho poden fer en sentits contradictoris i al cap i la fi, és la persona o conjunt de persones assignades per la democràcia les que han de decidir d’acord amb la llei, l’interès comú i tenint en compte no només l’enfocament concret de la situació sinó la perspectiva ample d’executants de la voluntat popular.
Pervertir el valor real dels informes en política afecta el mateix sentit de la democràcia. No faria falta elegir polítics. I com que els tècnics no passen per l’acceptació popular, bastaria denominar la cosa amb el seu nom: règim tecnocràtic. Però ai! la tecnocràcia és una forma d’oligarquia i fa lleig a qui presumeix de demòcrata modern. Així que ho tapam, que la ciutadania no se n’adoni, i mantenim el joc entre polítics i tècnics, mentre la cosa s’embarranca, per definició.
Els ciutadans no saben el perquè però perceben que no va bé. I acaben optant pel messies de torn que proposa la taula rassa ( els Tramps es multipliquen).
Els problemes de la democràcia sempre se solucionen amb més democràcia. I en urbanisme la solució de casos complicats i de desavinences són les comissions participades i obertes, en les quals la llei, la tècnica, els interessos i el bé comú es posen damunt d’una taula amb polítics, experts plurals i ciutadans. I que la decisió sigui sempre d’equips, mai unipersonal de ningú. Per què sinó existeixen les comissions? La cosa rodaria i faria olor de net.
A Menorca lamentam constantment els casos Cesgarden i Princesa Son Bou. Les dues sentències es basen en dos peritatges tècnics unipersonals del tot equivocats sobre qüestions que els jutges desconeixien. Lamentable que la defensa de l’interès públic no tingués en compte l’arbitrarietat dels informes tècnics. El dubte sobre l’error propi i el contrast de perspectives són principis bàsics de la ciència, avui més que mai.
Anselm Barber Luz
Centre d’Estudis Locals
www.centreestudisalaior.org
