PISA I L’ENRENOU MEDIÀTIC. QUÈ EXPRESSEN ELS RESULTATS?
Les avaluacions PISA (Programme for Internacional Student Assessment), proves de l’OCDE per mesurar la capacitat dels alumnes de 15 anys d’usar els seus coneixements i habilitats de lectura, matemàtiques i ciències per fer front als reptes de la vida real, no solen publicar-se sense generar polèmiques. Els resultats del 2022 han aixecat una gran polseguera i milers d’articles periodístics, científics i divulgatius arreu del món. Els mals resultats han impactat en determinats països i, especialment, en determinades comunitats autònomes (com la nostra i, en concret a Menorca). Els resultats són evidents. Les interpretacions necessàries són més complexes.
Què avalua PISA? Avalua habilitats de lectura, matemàtiques i ciències des de perspectives més o manco globals inserides en contextos pràctics. Punt. No avalua si eduquen persones amb capacitats argumentatives; no avalua les capacitats de treball en equip; no avalua les capacitats transformadores de tot allò que no ens satisfà. No avalua ni la compassió ni l’empatia. No avalua si som capaços d’establir relacions constructives. No avalua les capacitats de superar obstacles; no avalua les capacitats i habilitats de viure en la pobresa; de pensar, cada matí, què farem, com ens en sortirem d’aquí a final de mes. I ens agradi o no, més d’una tercera part de la població d’aquest país es troba en aquestes situacions. Malauradament, tampoc en sortiríem massa bé si s’avaluessin aquestes habilitats “vitals”, de supervivència. Tanmateix no s’ensenyen.
Què esperàvem? Bons resultats? Hi ha incerteses però no miracles. Després del brutal impacte de la pandèmia, del genocidi econòmic i social de la crisi del 2008 amb l’increment continuat de la desigualtat i el major índex de pobresa infantil de tota la Unió Europea (devers un 30% de menors en situació de vulnerabilitat) els resultats havien de millorar? Quina ingenuïtat. O quin desconeixement de la realitat! O quina mala intenció? Els resultats no són bons, però no són catastròfics si sabem analitzar la realitat. Podríem considerar que alguns punts per davall de la mitjana de la UE signifiquen un èxit. Per millorar s’han de fer molts esforços. I aquests, brillen per la seva absència.
Gràcies a molts mestres compromesos, a moltes famílies conscients i a milers de fillets i filletes que ens van donar un gran exemple, durant la pandèmia, de voluntat, de valentia i d’il·lusió, posats al davant d’enginys tecnològics de tota mena per seguir endavant, els resultats són bons. No òptims. Però ni de prop dolents. Amb molts problemes. Davant dures realitats humanes. Davant molt patiment. Per millorar hem d’invertir molt més (i no només diners), començant per les institucions fins arribar a tota la societat. L’educació no és una despesa. És un capital. Humà. El millor capital que podem gestionar: construir benestar i coneixement universal.
Realitats. El nivell socioeconòmic de les famílies és determinant arreu del món. Aquí també. L’augment de la pobresa i de les desigualtats no fa més que afeblir el teixit social. 30% de pobresa infantil. 30% d’abandonament escolar. Creixent segregació escolar (escoles de rics, escoles de pobres). Les Illes, una comunitat rica plena de gent pobra; un de cada tres alumnes és estranger; augment del 90% de necessitats educatives; augment dels centres privats d’elit; tots els municipis de Menorca per davall de la mitjana en renda bruta de les Illes. Reduir les desigualtats és el punt de partida per millorar l’educació. No hi ha excel·lència sense equitat. ¿Us heu demanat mai quina “motivació” pot tenir un fillet que ha passa fred i gana a ca seva per resoldre un problema de PISA que li demana sobre l’impacte mediambiental de teixits ultramoderns capaços d’autoregular-se en funció de la temperatura exterior?
El pacte social i educatiu és impossible. Ho vam intentar. Hi vam dedicar molts esforços. Molta il·lusió. Molt coneixement. Ho vam orientar de moltes maneres diferents. Molts no ho van voler entendre. Quan parlàvem de pacte parlàvem de PACTE SOCIAL I EDUCATIU. Començant a caminar, vam perdre allò social i a mitjan camí, van oblidar-se d’allò educatiu. Ens van enganyar. Oblidem-ho. Sense cap rancúnia.
Són hores d’altres vies: acció directe als centres educatius: atenció i suport als fillets més necessitats; esforç i implicació personal. Tutories de suport. Rebuig a omplir paperassa. Cap país millora la seva educació amb una bona llei (i ni en parlam de lleis no consensuades). Prou d’acrònims (PEC, RRI, NPI). Manco reunions i més atenció individualitzada. No només a uns. A tots. Aquell que va bé i no diu res també té sentiments, il·lusions, idees. Escoltem-les i aprenem. De tots i cadascun. Humilment.
Pilar Benejam, Pere Alzina, Anselm Barber i Nel Martí
GRUP DE RECERCA EN EDUCACIÓ
PISA I L’ENRENOU MEDIÀTIC. LÍNIES D’ACCIÓ.
Vam deixar l’escrit anterior tractant de les realitats que influeixen en els resultats.
L’escola no ho pot resoldre tot: crisi mediambiental, igualtat de gènere, hàbits d’alimentació saludable, valors en l’esport, el respecte a la diferència, la inclusió social, l’educació vial, la pau al món… No podem lluitar sols per a una educació que construeixi una societat millor. Sí que podem lluitar, des de tots els àmbits, per a una societat millor i aquesta sí que ens portarà a una educació de qualitat. De tots i per a tots.
Inversió pública en educació. Illes: just arriba al 5% del PIB. Portugal: 14%; en deu anys han passat del 35% d’abandonament escolar al 6%. Els centres decideixen els plans d’estudis i els horaris; les escoles són igualitàries i els alumnes estan contents. Problemes? Evidentment, com per tot arreu. Dècades esperant capgirar el finançament d’aquestes illes riques. On va la regada de diners (20.000 milions d’euros) de divuit milions de turistes durant l’any 2023? El pressupost previst per a 2024 és de 3.340 milions d’euros.
Els municipis han de disposar de competències educatives. Així ho indiquen els estudis arreu del món. Ens agradi o no. Gestió propera, contextualitzada i amb una excel·lent base de coneixements. Els municipis van desenvolupar una intensa tasca educativa durant els primers anys de la democràcia (Instituts Municipals d’Educació, Plans d’Entorn a Catalunya, ciutats educadores…) amb notables èxits. Aquestes polítiques se van abandonar no precisament per manca de bons resultats.
Resultats. Determinats programes han aconseguit minvar l’abandonament escolar, el fracàs escolar i l’augment de titulacions a l’ESO. Menorca ha reduït tots aquests percentatges al mínim.
L’esforç de les famílies i l’existència de professorat conscient que va construir, des de baix, un model educatiu per a l’illa de Menorca (l’anomenada Escola Menorquina) ha donat uns fruïts excel·lents: més d’una tercera part de la població té estudis superiors. La confiança amb l’educació i la inversió milionària de moltes famílies han aconseguit aquests resultats. És necessari un reconeixement social d’aquesta realitat inqüestionable. I treure’n lliçons.
La gran xarxa educativa i formativa desplegada ha capgirat la història d’aquest país: ensenyament obligatori universal (aconseguit per primera després del 2000); formació professional, educació de persones adultes, estudis universitaris, estudis a l’estranger, universitats obertes per a majors… Mai hi havia hagut tanta gent tant ben formada. Tenim necessitats rellevants: abordar l’atenció a les malalties mentals, minvar la taxa de suïcidis, reduir dràsticament les desigualtats i la pobresa, capgirar la desfeta mediambiental. Però tenim recursos i persones formades. Com mai. Cal reorientar els objectius i els esforços.
Línies de feina. No podem posar en qüestió, de cop i volta, pràctiques no avaluades o mal aplicades. Segregar alumnes per origen, coneixements, nivell social o cultural mai ha generat beneficis ni educatius ni socials. Tornar a allò que es diu “lo clàssic” implica oblidar els deficients resultats que, al seu moment, va originar.
Sí que ens hem d’esmirar molt més en allò que posem en pràctica: no podem ensenyar a pensar sense pensar en alguna cosa interessant (continguts nous); no podem ensenyar a estudiar sense estudiar realment algun contingut; no podem treballar les emocions i els sentiments al marge; aprendre noves coses és emocionant en sí mateix. Emoció i cognició no són dos elements aïllats: són la nostra ment, la nostra consciència plena. Treballar per projectes no implica decidir si volem saber més dels conills o dels cangurs o dels ornitorrincs. Implica formular-nos conjuntament preguntes científiques que ens ajudin, gràcies als coneixements acumulats per la humanitat, a entendre millor allà on vivim, el com som i com podem millorar-nos.
Necessitem treballar a fons sobre dos circuits: la formació i la confiança.
La formació del professorat ha de canviar profundament: cinc anys (coneixements científics i didàctiques aplicades). Pràctiques des del primer any. Darrer curs de pràctiques remunerades mínimament. Cos únic de docents. Recerca conjunta entre professorat i universitats. Difusió del coneixement no en publicacions elitistes. Coneixement democràtic, compartit i obert.
Formació contínua obligatòria. Autonomia de centres plena amb professorat més responsabilitzat del disseny de bones pràctiques. Sabem què implica ser un bon mestre; tenim identificats els indicadors que ens permetrien avaluar democràticament. Cal posar-ho en marxa i assegurar que qui no compleix tindrà conseqüències. El respecte social no se demana, es guanya.
Si realment tenim voluntat de millorar treballem sobre aquests dos cercles i apliquem mesures clares i contundents. I no ens oblidem: sempre començarem des de la base, dels col·lectius més conscients i decidits, de la gent i amb la gent que creu, fermament, que una societat millor és possible.
Pilar Benejam, Pere Alzina, Anselm Barber i Nel Martí
GRUP DE RECERCA EN EDUCACIÓ
